[...] El metge diu que d'aquí a deu dies, molt probablement, ja haurà vingut al món. Tenc por, em fa por. Em sent massa feble i les forces em fallen. Pens que probablement ser nina n'estic segura, i no podré decidir, si no ho faig ara, el seu nom. Vull que li posin el teu, Maria, i vull, també, que el meu cos retorni a la mar, que no l'enterrin. Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'inmensitat il·limitada. T'enyoro, enyoro la mar, la nostre. I et deix, amor, la mar com a penyora.
Carme Riera
